Florir en agost! Callistemun o Flor de Maria
Aquest i normalment tots els mesos de juliol i agost son mesos de vacances per excel·lència, grans anades i vingudes per arreu del planeta, vaixells, trens, avions i molt, moltíssim moviment. Fins i tot els jubilats no se n’estan…
Tot això comporta famílies senceres bellugant-se, parelles i tota mena de col·lectius i també comporta moltes persones que queden soles a grans blocs de pisos, residències o en l’anonimat. També joves que es veuen empesos a anar de festa en llocs gens desitjats o on la seva desubicació és evident, però no poden evitar anar-hi perquè serien mal vistos. Dies i nits buides on cal assistir-hi per a ser ”normal”.
LA SOLEDAT NO VOLGUDA DELS MESOS DE VACANCES QUEDA SOTERRADA I AMAGADA, tant pels que la pateixen com pels que la consenteixen doncs socialment no està ben acceptada. Cal fer el que la majoria ha implantat com a normal en aquesta època.
Des d’AEPI hem fet un simulacre, prova pilot, amb 12 persones que voluntàriament ens hem posat a la pell d’aquesta circumstància i mitjançant un grup de watsap hem intentat arribar al fons d’aquestes persones que viurien un agost sentint l’abandó dels estimats, la negligència dels més propers i el que és més important: sentir-se sol/a.
Passat el 31 en farem una valoració doncs seria bo i interessant es pogués portar a terme un programa d’acció, des d’AEPI, per arribar a persones que estiguessin en aquesta situació no només èpoques estivals o nadalenques si no festius en general. Les obligacions dels dies laborables tapen moltes coses i fins i tot es poden comprendre i compartir, però quan ja has de donar del teu temps de confort i lleure les justificacions no serveixen.
Fins i tot els nostres estimats animals de companyia també en son afectats. Recordo aquell cartell propagandístic on es veia un gos al mig de la carretera, amb ulls molt tristos, dient: ell mai t’ho faria. Cal plantejar-s’ho. Un debat a assumir i també molt actual, tot i que costa d’entendre encara que molt respectable, seria el que portaria com a titulars les següents qüestions: si som capaços de fer-ho a les persones que no farem amb els animals? O si som capaços de fer-ho als animals que no farem a les persones.? Queda a l’aire…
Menors abandonats un cap de setmana, unes hores o fins i tot dies, no son casos aïllats. Volem pensar que tampoc molt abundants.
Orfes de per vida als camps de refugiats.
Ancians a residències on el familiar desapareix l’època de vacances i mai més en saben res, volem també creure que només son els que surten a les Notícies i no molts.
Joves que han esta expulsats de casa i rebutjats en motiu de la seva conducta, procedència o identificació de gènere mal vista, tot i saber que estaran abocats totalment a ser conflictius o tristament al suïcidi, és cada vegada més nombrós i gens justificable al segle que vivim i a la llarga, només molt a la llarga és condemnable públicament, però que se’ns oblida mirant cap a un altre costat.
Aquelles soledats i abandons no volguts ni desitjats, tinguin l’edat que tinguin o l’etapa o circumstància que estiguin vivint, que son fruit de l’actitud de familiars o de la mateixa societat que els rebutja i no atenen, maltracten, amaguen i aparenten que fan el que cal i és necessari, és incomprensible.
Tota soledat no desitjada és denunciable i hauria d’estar atesa o per estaments socials, associacions o voluntaris.
Escultura de Juan García Ripollés fent camí de Castelló a Almassora
Vist i estudiat tot això posarem en valor fer un programa d’actuació pel proper trimestre on atendrem persones que realment necessitin d’AEPI per sentir-se millor en aquest aspecte i puguem arribar a fer-nos sentir i acompanyar dins les nostres possibilitats.
Convidem a posar-se en contacte per aquest tema específicament, fins i tot anónimament mitjançant el correu: i amb una sola consigna: AGOST.
