Revista RE, Gener 2023 – Número 113
Maria Pàrraga Escolà
Mestra i Pedagoga
«L’edatisme mai ha de ser discriminatori, tots i totes sumem, formem part de la tribu, tan ben entesa en segons quines civilitzacions i quina altra riquesa humana no tindríem si ens ho creguéssim de debò i es posés a la pràctica»
Una persona es distingeix de les altres per la quantitat de condicionants que la fan diferent de la resta. Poden ser distincions ocasionals, intrínseques, culturals, de procedència o d’època i etapes de la vida, entre altres.
Diu el filòsof: «Tota persona és una minoria». Gran veritat i a la vegada i al fons, tampoc som tant diferents, però ens distingim perfectament un de l’altre. Les nostres distincions a vegades les portem agradosament i altres acompanyades del no hi ha més remei!
S’ha fet i encara es fa una gran distinció per motius d’edat, de fases de la vida i constatem que l’eterna joventut és el més apreciat per la majoria. En gran part, tant per dalt com per baix, el més valorat i desitjable és ‘ser o aparentar ser, encara, jove’.
La joventut és una etapa preciosa de la vida, la infantesa és comparable, ara que visc molt a pagès, on es prepara el terreny per fer una bona plantació pretenent tenir una bona collita més endavant, per tant és imprescindible tenir una bona infantesa. L’edat madura és on un/a gaudeix de la bona collita i d’això no se’n pot estar i quan et fas gran estàs orgullós/a del procés de la teva vida i diàriament en dones gràcies. Anar plorant del que haguessis pogut fer i no has fet no et reporta res, mentre que sentir que el teu pas ha valgut la pena i encara tens oportunitats, no té preu.
Fins el darrer dia has de sentir-te útil i necessari per participar d’aquest món i, cadascú a la seva mesura i possibilitats, poder millorar-ho.
És desafortunada la frase de… ‘a la meva època’. Mentre vius, és la teva època. Sempre!
L’edatisme mai ha de ser discriminatori, tots i totes sumem, formem part de la tribu, tan ben entesa en segons quines civilitzacions i quina altra riquesa humana no tindríem si ens ho creguéssim de debò i es posés a la pràctica.
L’octubre passat a la revista Sapiens hi havia un reportatge sobre l’esclavisme. M’ha esglaiat els nens i nenes que, amb menys de deu anys, en plena vulnerabilitat i indefensió, en ple segle xxi, en segons quins països que tots sabem, estan realitzant treballs en condicions infra-humanes. La seva edat no té força moral per defensar els seus drets ni hi ha ningú que ho faci per ells, al contrari, ens aprofitem d’aquesta circumstància per abaratir costos, per tenir més poder adquisitiu i fernos còmplices de l’explotació a què estan sotmesos adquirint alegrement els productes que ells fan o manipulen i altres els comercialitzen.
Es parla molt, sobretot en nom de la pandèmia, de les persones grans. S’han fet importants i visibles com mai i la seguretat que oferien en algunes llars al tenir la pensió mensual segura, encara els ha fet més necessaris. El maltractament que alguns han rebut al ser discriminats a tenir una atenció mèdica per motiu de l’epidèmia l’hem passat de puntetes, hem mirat cap a l’altre costat i, potser sí que era obvi tot i que no n’estic molt convençuda i hem intentat justificar-ho, o deien es podia justificar, comen temps de guerra.
És veritat que per circumstàncies de l’actualitat s’està parlant molt de la vellesa, tant per bé com per mal i crec és valuós que es faci.
A la vegada també hi ha ganes de fer una bona pedagogia amb els més petits, tot i que hi ha temes que ningú es planteja i podrien canviar les coses molt de soca-rel si es pensés més seriosament tant en els uns com en els altres, facilitant eines que de debò donin qualitat de vida com, crear ciutats o espais on hi estigui còmode i segur tothom, donar més relleu a la natura incorporant-la al nostre fer diari minvant contaminació, facilitar l’ús dels estris ordinaris per a totes les circumstàncies i edats (hi ha envasos impossibles d’obrir sense ajuda i llocs inaccessibles per a mobilitats limitades) i sobretot sensibilitzar i donar relleu a tots els moments que ens toca viure, sense menysprear-ne cap.
Nens prodigi, amb veu, reclamen a dirigents del món que la seva influència serveixi per aconseguir fites i no quedar-se només en promeses.
L’ús de frases pejoratives o actituds davant segons quines situacions o distincions, marcades per l’edat o etapa, han d’estar totalment abolides i tot això no és gens fàcil doncs la rutina ens porta a incorporar-les al nostre fer diari sense adonar-nos-en, donant més expressivitat a situacions que ens passarien totalment desapercebudes.
Una persona molt propera em feia ressaltar que quan parlàvem de soledat immediatament l’associàvem a l’etapa de la vellesa i afegia que quina ignorància demostrem al no fer evident la soledat de moltes altres etapes, tot i estar rodejat, físicament, de persones. Actualment més que mai hauríem de fer esment a la soledat de molts adolescents i fer atenció a la falsa solució que s’adopta amb els suïcidis cada vegada més freqüents.
Crec que tot el procés vital de qualsevol ésser viu que pot decidir, que és i se sent lliure, forma part d’un engranatge en el que una cadena va condicionant l’altra i no podem perdre llençols en cap moment, tots són importants.
La gran crisi de l’adolescència, he pogut constatar, que es viu segons ha fluït el diàleg i bona entesa en l’etapa anterior amb pares i altres adults. No pots pretendre que un adolescent s’obri, dialogui i es manifesti, justament en aquesta etapa que prou feina té per descobrir-se ell mateix, però si els lligams ja estan fets i consolidats i hi ha una bona entesa de l’etapa anterior amb els seus més grans, tot és més fàcil. Això també passa en tots els altres moments de la vida. L’última etapa de la vida té molt a veure a com l’has viscuda dia a dia anteriorment. Una vegada més constatem que tota edat és important, cap és més o menys rellevant que l’altra, al contrari. Amagar anys transcorreguts, arrugues o mancances és retallar moments i etapes que són part de la nostra vida i ens han fet tal com som.
Per tant, etiquetar, jutjar i discriminar l’altre, és molt perillós. Es pot ser molt injust doncs ets ignorant dels processos que l’han diferenciat i l’han distingit potser ja des de molt petit/a, l’etapa més determinant on la teva poca visibilitat et posa en mans totalment de l’altre,
pares, tutors i/o mestres…
A la barca no tothom pot remar igual, ni al mateix ritme, ni amb semblant estat d’ànim toti que és imprescindible ‘remar’ i fer-ho tots i totes alhora.
Amb total respecte pel moment que cadascú viu, és necessari crear una bona convivència intergeneracional, imprescindible avui més que mai, on la individualitat i l’absència física de l’altre és terriblement vigent i acceptada com veiem en els teletreballs, dins el cercle d’amistats que queda suplert, la majoria de vegades, pel grup de WhatsApp o la vídeo conferència els dies de festes senyalades entre els parents, entre altres
Anem molt de pressa i el desig d’immediatesa preval per sobre de tot. Ens costa ser pacients, escoltar i molt més perdre el temps en segons què. Tot això es fa evident en els més joves, però a mi, personalment em preocupen molt aquestes generacions compreses entre els 45 i 60 anys que sovint queden al marge de moltes coses que succeeixen al seu voltant, són esclaus del seu propi bucle i es fan quasi invisibles. Treballen, pugen fills o cuiden pares, subsisteixen, no es cuiden massa, estan molt preocupats pels pagaments, pendents del temps laboral que encara els queda i… els han passat els anys sense gaudir-ne massa. Em fa la sensació que viuen uns moments mediocres a nivell social i pel contrari de gran estrès per arribar a tot. És clar que no es pot generalitzar i sortosament les excepcions trenquen les regles. En aquesta etapa penso és on queden més paleses les desigualtats, per tant es perden moltes oportunitats.
El tema no és fàcil, té un gran debat perquè a més ens va bé no fer-ne massa esment, a ningú li agrada fer-se gran, es diu, i heus aquí el gran error. Hauríem d’estar orgullosos d’haver pogut arribar a grans i valorar-ho. Això ho sabem molt bé els que hem perdut gent, que, també es diu, no tocava que s’anessin a mig camí de la seva vida. Quedava encara tant per fer! O no…
Fa poc, una amiga, intentant que la consolés o entengués que en aquests moments ha de deixar coses, pel ritme tan accelerat que porta, em deia: «Ja ho veig, m’estic fent gran» i li vaig contestar molt convençuda: «quina sort!». Em va enviar una emoticona d’estranyesa total i la cara cap per avall. Li vaig contestar amb una altra, de cap per munt i amb molta satisfacció a la cara. Com ha de ser!
