Des d’AEPI, aquest començament de curs, hem volgut reviure, com el nen i nena que encara es viu dins nostre, malgrat l’edat i els bons o mals records, algun dels nostres cursos escolars, com a reconciliació amb la nostra primera escola.
Comença el curs
El dia 1 d’octubre farà nou anys que em vaig jubilar, però encara compto el temps per any escolar i segueixo despertant-me a les set del matí com si encara hagués d’anar a l’escola.
Encara imagino quan arribarà el dia de la reunió amb les famílies, quan serà el temps de fer la tapa de l’àlbum o quan m’hauré de posar a fer els informes d’avaluació i a continuació penso «no, el curs ha començat però a tu ja no et toca fer res de tot això»
I si, el curs ha començat. S’han posat en marxa les mestres que encara estan en actiu, les famílies i tot l’alumnat, des dels més menuts als més grans.
També s’han posat en marxa totes les il·lusions, esperances i tots els problemes, perquè el curs és nou però les il·lusions i els problemes són antics.
Tant de bo que es puguin anar solucionant, perquè el «material» amb què treballen els mestres és delicat i molt sensible.
Sento encara les seves rialles omplint els espais de l’escola, sento encara les seves mirades clavades en mi el primer dia de classe i encara puc pensar com era entomar un nou curs amb la fortuna d’haver pogut treballar en allò que m’omplia de veritat.
Perquè un nou curs representa sempre el moment de renovar energies, d’afrontar nous reptes, d’actualitzar la formació, d’experimentar noves metodologies, de conèixer gent nova i de continuar formant part d’un equip de companys i companyes amb qui compartir els objectius de formar persones que un dia podrien fer del món un lloc una mica millor.
Roser Garcia
Un primer dia de curs
A vegades voldria tenir un record més clar de molts moments de la meva vida, però…
Per exemple, el curs que vaig començar amb 6 anys, i el vaig acabar amb 7 anys i amb un germanet, va ser a Molins de Rei. Jo venia d’un poble petit, Santa Coloma de Queralt, era un nen més aviat salvatge, de poble. El meu pare va anar a treballar a Molins, un poble més gran. Potser la diferència més significativa, era que a Molins hi passava la carretera nacional II. És a dir, que hi passaven molts cotxes i camions. Allí al costat de la Nacional II tenia el meu pare la feina.
No tinc records de l’inici de curs, sí d’algun moment, d’alguna persona, d’algun lloc durant aquell any. Jo crec que estava tan emocionat, o potser tan alerta, tenia tanta feina a entendre el nou lloc i els nous companys, que el record no es va gravar de cap de les maneres. No ho recordo.
Ara de gran als estudis d’antropologia, vaig fer un treball de l’assignatura Geografia Humana i vaig triar Molins de Rei. M’agrada anar-hi de tant en tant. Per ma mare he sabut que estudiava a un col·legi religiós, prop de l’església. Que sota el nostre pis hi havia una botiga que venien vidre: «Cristalleria Marc» crec que es deia, i que hi havia un nen que estudiava amb mi i sa mare de tant en tant es queixava a ma mare, sobre la relació que jo tenia amb ell, segurament salvatge, li devia pegar…
Que vivia un mecànic o artesà, no ho recordo, li preguntaré a ma mare, a veure si hi ha sort, ella és gran i va perdent la memòria, però potser té més clar lo viscut fa molts anys que lo que va passar ahir, potser ho recordarà. Diu que aquest -ja m’ho ha dit- sabater remendón, quan ma mare li va dir que marxàvem altre cop al poble, li va dir «Em deix tranquil senyora, per què aquest nen seu el Jaume, sempre em fa patir que algun dia no l’atropellin». La plaça té encara aquella font bonica, és la plaça de la Creu, es veu que encara que fes fred jo m’hi banyava. Hi havia una escultura bonica, i ara mateix no recordo…, hi havia algú que duia un cistell… Ho miro al GOOGLE: Sí era la Font del Patufet!!! Hi havia el patufet!, amb un cistell i un paraigües! El perill estava que tot i que ara si hi aneu és peatonal, en aquell 1966 hi passava la carretera de Molins de Rei a Rubí, per un costat anaven i per l’altre costat venien. I jo era molt mogut, i m’agradava més la plaça que el pis, i a vegades creuava sense mirar massa.
No sé com va anar el primer dia de curs, només sé que l’últim dia em van donar una banda de color blau cel, per bon estudiant. I vaig anar des de l’escola a la plaça de la Creu amb la banda posada, segurament per presumir. I quan vaig ser sota pis de casa, ma mare estava al balcó i jo li deia: Mira que m’han donat, una banda, per bon estudiant. I ella reia.
Potser al llegir aquestes frases, algú pensarà que era un salvatge, no li agradava estudiar. Al contrari era salvatge, però m’agradava molt anar al Col·legi, sempre estava molt atent menys quan el professor no m’agradava… I el fet de començar el curs ho esperava amb molta curiositat, amb alegria.
Al cap d’un mes ja estava altre cop a Santa Coloma. I al cap de dos anys vaig anar d’intern al col·legi de la Mercè de Montblanc, un altre canvi fort i fonamental a la meva vida, Però aquest tot i que la memòria no té masses gravacions dels primers dies, ja us l’explicaré l’any que ve, si…, em deixen!
Jaume Martell Gassó. Al bosc, dia de la Mercè de 2026.
Mi primer día de curso
Yo fui al colegio cuando tenía cuatro años. El colegio se llamaba Institución Jamer y seguía el sistema de la Institución Libre de Enseñanza y estaba cruzando una calle justo enfrente de mi casa. Era un colegio liberal, pero con principios religiosos. Era mixto, pero los niños y las niñas estábamos en diferentes edificios.
El primer día del curso fue bastante desastre. Por la mañana me llevó mi padre, yo iba muy contenta con mi uniforme nuevo y mi cartera. Lo primero que me hicieron fue la siguiente foto:
No me acuerdo de cómo transcurrió la mañana. Volví a comer a casa y, cuando llegó la hora de ir al colegio por la tarde, yo me negué. Organicé un escándalo con lloros y pataletas. Mi padre intentaba consolarme, pero nada. Cuando estaba en el portal decía que quería dar un beso a mamá, subía y ya no quería bajar. No se cómo lo consiguió mi padre, pero esa tarde fui al colegio. Nunca más hubo ningún problema y nadie podía pensar que yo podría llegar a donde he llegado, después de ese principio catastrófico.
Isabel Gómez
Mi primera maestra, la señorita Carmen, dando clase para varios niveles. Qué arte!!! Todo un amor. Y pasaron los años, y nos hicimos mayores, pero siempre, el 16 de julio, nos recibía en su casa. En ese corto encuentro, le ofrecíamos un pequeño presente, en gratitud por todos los años de cariño que nos había profesado 😍😍
Ana Peciña
Vaig néixer l’any 1960 en un poble petit, l’escola era preciosa, un edifici gran modernista regal del Josep Balcells, fill del poble que va emigrar a Cuba i mai va oblidar els seus orígens. Teniem tot el que calia, una bonica aula amb pupitres de fusta bona i armaris a joc, era una aula mixta amb diferents cursos i edats clar, en total potser erem 20 alumnes, tenia 4 anys, recordo els nervis del primer dia, aquelles papallones dins del cos, unes ganes de conèixer la mestra; per cert molt bona. Parlava català però els llibres tots eren en castellà, normal per l’època,
Nosaltres ja no cantàvem cara al sol al començar la classe. El primer que feia la mestra després de la salutació, era omplir mitja garrafeta d’aigua i amb una bosseta de polvos feia la tinta, omplia els tinters de vidre que tenia cada pupitre, els més petits feiem servir llapis i goma Milà. El meu estoig de fusta i els meus colors Alpino. Estava molt contenta amb la meva maleteta nova que obria sovint perquè era la meva capsa de tresors.
Anàvem al pati i jugavem a la corda, pilota, o a qualsevol joc de l’època, primer menjàvem l’entrepà i després una fruita de la panera que omplien cada dia els pares.
La mestra vivia a la casa del costat de l’escola al mateix edifici. No era del poble. Tenia una dedicació plena, estava per tots nosaltres els 7 dies de la setmana, feiem excursions, sortides i descobertes. Estava tan contenta que als 5 anys llegia i escribia molt bé.
Va durar 5 anys més aquella felicitat, després per manca d’alumnes i/o canvi de polítiques, l’escola es va tancar i ens van traslladar a una població gran, amb diferents professors i una altre sistema d’ensenyament.
Mai oblidaré aquells anys, aquell ambient, l’escola i la mestra.
Dolors Montagut
«La gente cree que la madurez significa volverse más serio, más controlado, más racional.
Pero creo que la verdadera madurez es entender que nunca dejamos de ser niños.
Que la curiosidad, el juego, la espontaneidad, no son cosas que debamos perder con el tiempo, sino proteger.
La vida se vuelve gris cuando olvidamos cómo sorprendernos. No dejes que la edad te robe la capacidad de maravillarte».
Willem Dafoe
Després de molt pensar he de reconèixer que no recordo un començament de curs a l’escola, de manera especial, però si “els meus començaments de curs”.
Sempre eren esperats i amb molta il·lusió doncs per mi era entrar a la normalitat i de manera molt especial, estar millor.
L’ambient a casa meva no era el que se’n podria dir distés i feliç.
Tornar a l’escola era poder aprendre coses noves, sentir-me protagonista dels meus propis avenços i anar adquirint un ritme de treball que em complaïa molt. M’agradava estudiar i anar a escola.
Era bona estudiant i amb molta voluntat i disciplina interior. Sempre feia els deures i llegia molt. També m’agradava molt dibuixar i vaig descobrir la música clàssica i la dansa.
Quan començava el curs només estrenava, si calia, la bata i una goma. Els llapis de colors, marca Alpino, o el negre, el plumier i cartera formava part dels meus Reis, per tant recordo perfectament, amb la maquineta “fer punta als llapis” per tenir-ho tot a punt.
També recordo amb molta estima les salutacions de la portera, la senyora Dolores que ens rebia molt efusivament i amb una generosa rialla. S’agraïa!.
Maria Pàrraga
Torno a l’escola.
El plumier! El plumier de fusta (de dos pisos) em feia una il·lusió molt gran. A dins, el llapis més gruixut, blau i vermell, la maquineta de fer punta, la goma d’esborrar, el llapis negre, (aprofitat fins al final, amb aquell estri que no sé com es deia), la plumilla, per fer la lletra gòtica, la redondilla… (M’encantava escriure amb la tinta xina i fer aquestes lletres!)
Les llibretes, amb les pàgines ben blanques! Sempre he continuat escribint amb paper sense línies. Ho trobo imprescindible.
Doncs bé, arribat el dia, sortia pel matí, contenta, amb les ganes de posar-me la bata que ens igualava a tothom i ens feia més germans.
Pel camí ja ens anàvem trobant les companyes i jo contenta de trobar-hi les amigues i poder explicar-nos mil coses.
A l’entrar a l’escola sentia una sensació plaent, de retornar a la «casa mare». Pujar les escales, des de sobre de la font i entrar al preciós pati amb els garrofers que ens omplien de fantasia els nostres jocs, tornaven a aparèixer. Passar per les classes dels petits i després pujar a les classes de dalt (dels grans)
Tornava a poder beure a la font del lleó, un glopet i cap a la classe. Tot perfecte, tot net i la fusta lluenta. El record tan bonic de la Srta Carme, que ens rebia somrient i afable, amb ganes de començar a explicar-nos coses. Quin goig tan gran!!!
Més tard, després de fer el programa del concert, segurament pujariem a la sala de música per delectar-nos amb un concert que ens transportava a un altre món, bonic i plaent.
Més tard, pujariem per les escales de la dreta i aniríem a dinar i després al pati, esperant a tornar a entrar a l’aula, per fer la classe de la tarda. Al cap d’una estona, pa amb xocolata i cap a casa…
Tot era regular. Ordenat però sense presa. Era el retorn a una normalitat que em donava seguretat i alegria.
Gemma Rodés
AEPI. Associació Europea de Programes Intergeneracionals
“EDAT SENSE FRONTERES NI BARRERES”
AEPI és una Associació sense ànim de lucre que pretén col·laborar en una societat on hi hagi la presencia autèntica, amb veu i vot, de totes les generacions existents.
Volem aconseguir:
Una bona convivència, en unes ciutats còmodes i adaptades a les necessitats dels nens i nenes, gent gran i altres dependents, homes i dones, adults i que tots i totes es sentin identificats perquè hi ha hagut una plena intenció de que així s’acompleixi creant una interacció natural.
Contribuir al respecte per la naturalesa on totes les edats tenen ple dret de gaudir-ne.
Posar en coneixement, defensar i fer divulgació, si fos el cas, dels drets i deures de cada etapa de la vida.
Provenint del mon de la pedagogia diríem que SOM un grup de desitjos i il·lusions, de diferents edats que volem viure en una societat que les inclou a totes amb la dignitat i reconeixement que cadascuna d’elles es mereix.
QUE PRETENEM ?
Motivar necessitar-nos, escoltar-nos, respectar-nos i enriquir-nos creant una fluïdesa intergeneracional digna, on com a persones volem aconseguir un mon millor i més de debò amb una mirada plenament social, humanística i universal.
AEPI
Es regeix per una Junta de 4 membres i col·laboracions directes vinculades a aquesta junta.
Socis fundacionals i socis de número. A uns i altres els distingeix el grau de vinculació que hi ha des de els inicis de l’Associació i implicació dins la mateixa.
AEPI té la seu social a Santa Coloma de Queralt. AEPI té una visió europea i està en connexió amb la Càtedra Macrosad de Estudios Intergeneracionales de la Universitat de Granada, AEPI vol acollir iniciatives, campanyes, notícies, xerrades i debats per tot el territori nacional, estatal i europeu amb pretensions humils, però efectives. També manifestacions artístiques de pluridimensió, descobrint i interactuant despertant aptituds i col·laborant amb col·lectius de tota mena i perquè no?, CREANT il·lusions que creiem mai es podrien aconseguir.
PER ACONSEGUIR-HO
Viurem el nostre entorn activament a través de notícies d’àmbits, ubicacions i col·lectius determinats, felicitant o reprovant públicament, si fos el cas, dels diferents successos .
Sensibilitzarem generacionalment provocant debats, organitzant campanyes, realitzant trobades i e bentos que facilitin i interaccionin famílies, veïnat i comunitats que sorgeixin amb plena naturalitat de la vida quotidiana.
I una de les fites a acomplir anualment és portar a terme el Premi Maria Antònia Figuerola, cofundadora de la Fundació pedagògica EL BROT, que motiva a estudiants universitaris a realitzar treballs de recerca de Història i Geografia de Catalunya amb aplicació didàctica a les escoles (actualment encara vigent a la web www.escolaelbrot.es) de 10 anys d’existència que cada 27 d’abril es premia sota el criteri d’un jurat altament qualificat i representat per membres de diferents generacions.